viernes 28 de diciembre de 2007, 12:16:56

1 Comentarios

Jo i l'esport no ens hem portat mai bé, sempre m'he definit com una persona "torpe", més aviat poc dotada en habilitats típicament esportives com l'equilibri, la força, etc. i sobretot, la coordinació.

A l'escola i a l'institut els esports de competició marcaven l'ordre de les classes: futbol, bàsquet, badminton, voleibol... un suplici per a mi, no pas per la resta de companys de classe que esperaven les dosis de gimnàstica setmanals en candeletes. Ho vaig provar tot, per la qual cosa ningú pot dir que no ho hagués intentat, però l'evidència és una realitat innegable.

Sempre que en parles amb la gent et comenten que probablement és una exageració, però jo en tinc la prova: a l'últim trimestre de batxillerat, quan la mitjana de les notes representa un 60% de la nota d'accés a la universitat, el professor de gimnàstica va fer-me un apart i em va comentar que en principi la meva nota era un 5, però com que se'n havia adonat que, tot i els meus esforços, la meva manca d'habilitat probablement era genètica i no s'hi podia fer res, havia decidit posar-me un 6 per no espatllar la meva nota mitjana de batxillerat, que era -modèstia a part- notable.

Mai m'havia parat a pensar que si haguessin incorporat esports no competitius potser m'hagués anat millor, i aquí trobo l'explicació a la pregunta que em fan els amics quan els dic que m'agrada l'escalada. Si em coneixen de tota la vida ho veuen estrany, com a molt saben que he practicat el trekking i l'escursionisme, però ¿escalada? Potser el secret està en que la competició es fa amb un mateix, amb els límits que s'imposa cadascú i també, gràcies a que es pot practicar en plena natura i amb l'alicient de poder-la observar des d'un altre punt de vista.

añadir nuevo comentario